UN "LLAMPEC" A ISLÀNDIA (7) : VATNAJÖKULL
Continuem en direcció est.
De seguida, tornem a prendre la Hringvegur on, efectivament, comprobem que el cel torna a cobrir-se d'aquells núvols baixos que vàrem albirar des de Dyrhólaey poca estona abans.
Pocs quilòmetres després hem de reduïr la marxa fins aturar-nos per a deixar pas a un ramat de vaques que creuen la carretera tranquil.lament per anar a pasturar a un prat veí, acompanyades d'uns pastors molt joves, proveïts fins i tot de quads. Entre el càntic típic de quan es veu aquest animaló ("...teeengo una vaaaca lecheeeraaa..."), i els riures que provoca continuem la nostra ruta sense deixar, però, de mirar cap a l'infinit: davant nostre, la Hringvegur gairebé rectilínia, cap a la dreta el mar i cap a l'esquerra prats verds esquitxats de petites elevacions, penya-segats, i rierols que continuen el seu accidentat recorregut fins el mar.
Dues hores després de la sortida, fem un alt en el camí per a estirar les cames, prendre un cafetó i, de pas, comprar alguns queviures en un petit supermercat. Hi comprem unes delicioses galetetes cruixents cobertes de xocolata, anomenades "Prince Polo" (poloneses!) que es faran gairebé imprescindibles fins el final del nostre viatge.
Quatre hores i mitja des que vàrem sortir des de Dyrhólaey, arribem, per fi, a la glacera més gran (en quant a volum) de tota Europa: Vatnajökull, una impressionant massa de gel que fa
uns 150 kms. (d'est a oest) x 100 kms. (de nord a sud) aproximadament: si fa no fa com l'illa de Còrsega.
Ens quedem bocabadats davant tanta bellesa.
Sincerament us dic que no hi ha paraules que ho puguin descriure amb exactitud el que veiem. A més, hi ha dues coses que potser sorprenen més: la llum natural que hi ha i, sobre tot, el silenci... només trencat per les nostres petjades al terra i per les nostres paraules d'admiració envers aquesta veritable meravella natural.
És hora de repondre forces: fem una taula i cadires improvisades al terra. Dinem. Mentre menjo una poma, no m'estic d'apropar-m'hi a la vora del llac i admirar tot el que estic veient. Inoblidable.
Un cop dinats, carreguem les nostres motxilles i comencem a caminar, fent una excursió que ens durà cap a l'interior de la glacera. El sender fins el punt d'entrada a Vatnajökull, estret, és un veritable pedregal que dificulta un xic la caminata. Una mitja hora després arribem a un amagatall enmig del no res on hi ha, convenientment camuflats, els crampons i els cascs que utilitzarem per a la travessia. La nostra guia ens dona les instruccions necessàries per a calçar-nos els crampons, a més de consells a l'hora de fer la marxa: anar-hi ben abrigats, posar-nos els guants per a no prendre mal en cas de caiguda, i seguir-la amb ella en fila india: qualsevol badada pot ser fatal per les característiques del terreny que trepitjarem tot seguit: molt irregular i insegur. Per a fer-vos una idea, la superfície de la glacera és com si matxaquèssiu molts glaçons de gel i els tornèssiu a congelar immediatament: és molt rugós i talla com un ganivet.
Dit i fet, comencem a pujar per la glacera. Fa molt de vent i, conseqüentment, la sensació de fred és força acusada ja que continuen els núvols baixos que, de tant en quant, deixen caure una petita roïna, talment com si utilitzessin un pulveritzador. Als nostres costats circulen petites corrents d'aigua que van glacera avall, prova evident de que estem en l'època del desgel.
Tenim l'estranya sensació d'estar sols al món: no deixa d'impressionar la vasta extensió de terreny que hi ha al nostre voltant i que no hi veus ni una sola ànima; també en sóc conscient de que estem en el radi d'acció de dos senyors volcans,Öraefajökull (amb la màxima altitud de l'illa, el pic Hvannadalshnúkur amb 2.109 mts.) i Grimsvötn, que, tot i que actualment estan "dormint", encara són actius: si qualsevol dels dos s'activés en aquell moment, ja hauriem begut oli... Acabem la marxa pel Vatnajökull, abocant-nos breument, amb l'ajut inestimable de la guia i un dels companys, al fons d'una sima en plena glacera: allà baix el gel és pur, d'un color blau intens on hi transcorre una altre corrent d'aigua provinent del desgel.
Quant de temps vaig estar abocat: quatre, cinc, sis segons? No ho sé. Però van ser intensíssims.
Des que ha començat l'excursió han passat tres hores. Són les 9 passades del vespre, hora local. Tornem a la furgo i ens anem a l'alberg on hi passarem la nit.
No triguem gaire en arribar-hi. Mentre les dones es dutxen, nosaltres aprofitem l'existencia d'un rústic camp de futbol per a maltractar a base de puntades de peu una pilota. Ens ho passem molt bé.
Ens dutxem i sopem. Ja ens hem habituat a compartir l'habitació amb els nostres dos companys.
De seguida ens adormim, mentre afora encara hi ha llum: és mitjanit.
De seguida, tornem a prendre la Hringvegur on, efectivament, comprobem que el cel torna a cobrir-se d'aquells núvols baixos que vàrem albirar des de Dyrhólaey poca estona abans.
Pocs quilòmetres després hem de reduïr la marxa fins aturar-nos per a deixar pas a un ramat de vaques que creuen la carretera tranquil.lament per anar a pasturar a un prat veí, acompanyades d'uns pastors molt joves, proveïts fins i tot de quads. Entre el càntic típic de quan es veu aquest animaló ("...teeengo una vaaaca lecheeeraaa..."), i els riures que provoca continuem la nostra ruta sense deixar, però, de mirar cap a l'infinit: davant nostre, la Hringvegur gairebé rectilínia, cap a la dreta el mar i cap a l'esquerra prats verds esquitxats de petites elevacions, penya-segats, i rierols que continuen el seu accidentat recorregut fins el mar.
Dues hores després de la sortida, fem un alt en el camí per a estirar les cames, prendre un cafetó i, de pas, comprar alguns queviures en un petit supermercat. Hi comprem unes delicioses galetetes cruixents cobertes de xocolata, anomenades "Prince Polo" (poloneses!) que es faran gairebé imprescindibles fins el final del nostre viatge.
Quatre hores i mitja des que vàrem sortir des de Dyrhólaey, arribem, per fi, a la glacera més gran (en quant a volum) de tota Europa: Vatnajökull, una impressionant massa de gel que fa
uns 150 kms. (d'est a oest) x 100 kms. (de nord a sud) aproximadament: si fa no fa com l'illa de Còrsega.
Ens quedem bocabadats davant tanta bellesa.
Sincerament us dic que no hi ha paraules que ho puguin descriure amb exactitud el que veiem. A més, hi ha dues coses que potser sorprenen més: la llum natural que hi ha i, sobre tot, el silenci... només trencat per les nostres petjades al terra i per les nostres paraules d'admiració envers aquesta veritable meravella natural.
És hora de repondre forces: fem una taula i cadires improvisades al terra. Dinem. Mentre menjo una poma, no m'estic d'apropar-m'hi a la vora del llac i admirar tot el que estic veient. Inoblidable.
Un cop dinats, carreguem les nostres motxilles i comencem a caminar, fent una excursió que ens durà cap a l'interior de la glacera. El sender fins el punt d'entrada a Vatnajökull, estret, és un veritable pedregal que dificulta un xic la caminata. Una mitja hora després arribem a un amagatall enmig del no res on hi ha, convenientment camuflats, els crampons i els cascs que utilitzarem per a la travessia. La nostra guia ens dona les instruccions necessàries per a calçar-nos els crampons, a més de consells a l'hora de fer la marxa: anar-hi ben abrigats, posar-nos els guants per a no prendre mal en cas de caiguda, i seguir-la amb ella en fila india: qualsevol badada pot ser fatal per les característiques del terreny que trepitjarem tot seguit: molt irregular i insegur. Per a fer-vos una idea, la superfície de la glacera és com si matxaquèssiu molts glaçons de gel i els tornèssiu a congelar immediatament: és molt rugós i talla com un ganivet.
Dit i fet, comencem a pujar per la glacera. Fa molt de vent i, conseqüentment, la sensació de fred és força acusada ja que continuen els núvols baixos que, de tant en quant, deixen caure una petita roïna, talment com si utilitzessin un pulveritzador. Als nostres costats circulen petites corrents d'aigua que van glacera avall, prova evident de que estem en l'època del desgel.
Tenim l'estranya sensació d'estar sols al món: no deixa d'impressionar la vasta extensió de terreny que hi ha al nostre voltant i que no hi veus ni una sola ànima; també en sóc conscient de que estem en el radi d'acció de dos senyors volcans,Öraefajökull (amb la màxima altitud de l'illa, el pic Hvannadalshnúkur amb 2.109 mts.) i Grimsvötn, que, tot i que actualment estan "dormint", encara són actius: si qualsevol dels dos s'activés en aquell moment, ja hauriem begut oli... Acabem la marxa pel Vatnajökull, abocant-nos breument, amb l'ajut inestimable de la guia i un dels companys, al fons d'una sima en plena glacera: allà baix el gel és pur, d'un color blau intens on hi transcorre una altre corrent d'aigua provinent del desgel.
Quant de temps vaig estar abocat: quatre, cinc, sis segons? No ho sé. Però van ser intensíssims.
Des que ha començat l'excursió han passat tres hores. Són les 9 passades del vespre, hora local. Tornem a la furgo i ens anem a l'alberg on hi passarem la nit.
No triguem gaire en arribar-hi. Mentre les dones es dutxen, nosaltres aprofitem l'existencia d'un rústic camp de futbol per a maltractar a base de puntades de peu una pilota. Ens ho passem molt bé.
Ens dutxem i sopem. Ja ens hem habituat a compartir l'habitació amb els nostres dos companys.
De seguida ens adormim, mentre afora encara hi ha llum: és mitjanit.
Entradas
0 Response to "UN "LLAMPEC" A ISLÀNDIA (7) : VATNAJÖKULL"
Publicar un comentario