En busca de la sortida del sol

Tot caminant, faig una petita aturada pel camí per a quedar-me en pantalons curts; llueix el sol, però corre un aire fresquet que s'agraeix força. Entre nosaltres comença a trencar-se el gel: comentem les nostres impressions del que hem vist fins ara, surten els primers acudits, les primeres anècdotes...
Passaria una mitja hora d'excursió, aproximadament, quan el nostre sender acaba en un petit riu...sentim altre vegada el soroll d'aigua que cau, però..."on és la cascada?", ens preguntem. La guia de l'agència ens diu que ens treiem botes i mitjons ,que ens calcem unes sandàlies i que ens posem els impermeables perquè hem de caminar pel riu...no ens treiem de sobre la nostra cara de sorpresa...
...I així ho fem...us podeu imaginar la temperatura de l'aigua...qui més qui menys feia crits per intentar apaïvagar, sense resultat, la seva fredor; jo mateix combinava crits amb renecs (al cap i a la fi, només 8 persones més entenien el que deia). L'aigua arriba en alguns trams fins els genolls. No vaig gosar de treure-hi la càmera de fotos en aquell moment: amb mantenir-me en equilibri tenia prou. Sortosament no han estat gaire metres caminant fins arribar a una escletxa que hi ha al penya-segat. Darrera d'aquesta escletxa hi és Glúfrafoss, la cascada amagada.



Encara sorpresos per la peculiaritat d'aquest salt d'aigua, ens fem les típiques fotos que tothom qui ha passat per aquest indret se n'ha fet, tot aprofitant una roca que sorgeix sobre la superfície. Els decibelis que hi ha allà són alts entre l'impacte de l'aigua sobre el terra i els crits de la gent que camina pel riuet. La temperatura era força baixa: com podeu comprovar, és un lloc ombrívol amb un grau màxim d'humitat.
Però la seva bellesa ho compensa tot sobradament.
(Òstres, quines pintes que duia!).



Tornem per on hem vingut, mullant-nos de nou les cames amb aquelles aigues gairebé gèlides. Tombats sobre la gespa, ens eixuguem amb tovalloles que aviat se sequen per la presència del beneït sol (mai ho hagués dit) que compensa amb el seu escalf les nostres fredes cames.
Ens dirigim de nou al nostre punt de partida, aquest cop caminant sobre la gespa que apenes si surt uns quants centímetres del terra.
Són quarts de cinc, és l'hora de dinar: a Seljalandfoss hi ha les típiques taules de fusta amb bancs per a fer-hi el picnic. Tenim gana. Dinem i xerrem.
Però el dia encara no s'ha acabat.
Un cop dinats, continuem la ruta...

Nota: agraeixo a Rafel Balagué, del Weblog de Muntanya d'en Rafel haver-me concedit el seu permís per a poguer utilitzar una foto seva (la primera) per a fer aquesta entrada. MOLTES GRÀCIES!.