UN "LLAMPEC" A ISLÀNDIA (5): VÍK
En el trajecte, ha deixat de ploure: ara, al cel hi ha núvols i clars, però fa fresca. Hem trigat poc més de mitja hora en arribar a l'alberg, que està a les afores de la petita localitat de Vík.
Vík és el poble més meridional de tota l'illa: només en té uns 300 habitants, que, a títol de curiositat, practiquen periòdicament exercicis d'evacuació cap a l'esglèsia del poble, situada dalt d'un turonet, atès que seria l'únic indret que sobreviuria a una erupció del proper volcà Katla. Aquest volcà està parcialment cobert per la glacera Mýrdalsjökull, que es fondria en cas d'erupció, provocant inundacions que cobririen tot el poble... excepte la seva esglèsia. No cal dir que Vík va ser un dels indrets més afectats per la pluja de cendra del volcà Eyjafjallajökull, tal i com ho demostren aquestes imatges, on hi veureu, per cert, on s'hi troba l'esglèsia.
Quan entrem al vestíbul de l'alberg, ens hem de començar a adoptar com a nostre el sà costum islandès (i també d'altres països) de treure'ns i deixar-hi les nostres sabates. Ens assignen les nostres habitacions. Hi ha una mica de xivarri, ja que no som pas els únics que s'hi allotgen: sentim parlar en francés, anglés...una mica de torre de Babel tot plegat.
Com ja va passar la nit anterior, les habitacions, equipades amb lliteres, són compartides amb dues persones més del grup. Hi desem les nostres motxilles. Només en treiem els sacs de dormir i els xampús per a prendre una reparadora dutxa. Espero el meu torn, tot descansant sobre la llitera de tal manera que puc veure a travès de la finestra una casa de fusta tota rodejada de gespa. Comentem les vivencies del dia amb els nostres companys. Comencem a preguntar-nos entre nosaltres de ón som, en què treballem...
Un cop dutxat, i abans de sopar, surto, convenientment abrigat, a prendre la fresca. M'hi trobo amb un dels fenòmens més espectaculars que he vist fins ara: uns estrats que vessen d'una carena anomenada Reynisfjall, elevada uns 340 mts. sobre el nivell del mar:
Mentrestant unes nenes locals jugaven i cridaven totalment alienes al que estava passant, com si fós la cosa més normal del món...
Pocs minuts després de prendre aquestes imatges, me'n vaig a dins: és l'hora de sopar. Acabem gairebé a mitjanit. Un cop recuperades les forces i, com encara no és nit tancada, ens anem a la platja de Vík, una de les 10 més boniques del món segons la revista Islands Magazine.
Hi arribem tot passejant uns 20 minutets. Ens sorprèn trepitjar la seva sorra de basalt negra. La llum que hi ha al cel és molt suau. Cap el nord, el sol fa una d'aquelles postes eternes que es donen en aquelles terres en època estiuenca: teniu en compte que, quan van ser preses aquestes imatges passaven de quarts d'una de la nit (quarts de tres hora d'aquí).
Mirant cap el sudoest, veiem aquests tres farallons, erosionats durant milers d'anys pel vent i la mar, anomenats Reynisdrangar: una llegenda islandesa diu que són els cossos de tres trolls petrificats pels primers raigs del sol...
Fem un passeig amunt i avall de la platja. Cadescú per la seva banda: el remor de les ones i la suavitat de la llum de mitjanit conviden a la relaxació i a la meditació.
Estariem més estona gaudint d'aquesta petita meravella, però ens hem d'anar a dormir.
Demà (millor dit: en unes poques hores), comença un nou dia...
Vík és el poble més meridional de tota l'illa: només en té uns 300 habitants, que, a títol de curiositat, practiquen periòdicament exercicis d'evacuació cap a l'esglèsia del poble, situada dalt d'un turonet, atès que seria l'únic indret que sobreviuria a una erupció del proper volcà Katla. Aquest volcà està parcialment cobert per la glacera Mýrdalsjökull, que es fondria en cas d'erupció, provocant inundacions que cobririen tot el poble... excepte la seva esglèsia. No cal dir que Vík va ser un dels indrets més afectats per la pluja de cendra del volcà Eyjafjallajökull, tal i com ho demostren aquestes imatges, on hi veureu, per cert, on s'hi troba l'esglèsia.
Quan entrem al vestíbul de l'alberg, ens hem de començar a adoptar com a nostre el sà costum islandès (i també d'altres països) de treure'ns i deixar-hi les nostres sabates. Ens assignen les nostres habitacions. Hi ha una mica de xivarri, ja que no som pas els únics que s'hi allotgen: sentim parlar en francés, anglés...una mica de torre de Babel tot plegat.
Com ja va passar la nit anterior, les habitacions, equipades amb lliteres, són compartides amb dues persones més del grup. Hi desem les nostres motxilles. Només en treiem els sacs de dormir i els xampús per a prendre una reparadora dutxa. Espero el meu torn, tot descansant sobre la llitera de tal manera que puc veure a travès de la finestra una casa de fusta tota rodejada de gespa. Comentem les vivencies del dia amb els nostres companys. Comencem a preguntar-nos entre nosaltres de ón som, en què treballem...
Un cop dutxat, i abans de sopar, surto, convenientment abrigat, a prendre la fresca. M'hi trobo amb un dels fenòmens més espectaculars que he vist fins ara: uns estrats que vessen d'una carena anomenada Reynisfjall, elevada uns 340 mts. sobre el nivell del mar:
Mentrestant unes nenes locals jugaven i cridaven totalment alienes al que estava passant, com si fós la cosa més normal del món...
Pocs minuts després de prendre aquestes imatges, me'n vaig a dins: és l'hora de sopar. Acabem gairebé a mitjanit. Un cop recuperades les forces i, com encara no és nit tancada, ens anem a la platja de Vík, una de les 10 més boniques del món segons la revista Islands Magazine.
Hi arribem tot passejant uns 20 minutets. Ens sorprèn trepitjar la seva sorra de basalt negra. La llum que hi ha al cel és molt suau. Cap el nord, el sol fa una d'aquelles postes eternes que es donen en aquelles terres en època estiuenca: teniu en compte que, quan van ser preses aquestes imatges passaven de quarts d'una de la nit (quarts de tres hora d'aquí).
Mirant cap el sudoest, veiem aquests tres farallons, erosionats durant milers d'anys pel vent i la mar, anomenats Reynisdrangar: una llegenda islandesa diu que són els cossos de tres trolls petrificats pels primers raigs del sol...
Fem un passeig amunt i avall de la platja. Cadescú per la seva banda: el remor de les ones i la suavitat de la llum de mitjanit conviden a la relaxació i a la meditació.
Estariem més estona gaudint d'aquesta petita meravella, però ens hem d'anar a dormir.
Demà (millor dit: en unes poques hores), comença un nou dia...
Entradas
0 Response to "UN "LLAMPEC" A ISLÀNDIA (5): VÍK"
Publicar un comentario