En busca de la sortida del sol

Com es obvi, res a veure amb la Lola Flores que alguns havieu mencionat.

El que estu veient a la foto de dalt, es la Serra del Montgrí, concretament les muntanyes que es troben a sobre mateix de la poblaciò de Torroella de Montgrí. pero us preguntareu, si no ho heu adivinat encara, perque es coneixen com la Faraona?

Doncs retrocediu i mireu be la foto, d'esquerra a dreta, perque veureu la silueta perfecte d'una faraona estirada i ¿embaraçada? Començant per l¡esquerra veiem el turbant del cap estirat cap enrera, la silueta dels ulls, nas i boca perfectament definida, seguim pel coll, el pit ben rodonet (talla 90, je, je) amb mug`ro inclòs (el castell), seguim per la panxa ben pronunciada, senyal que deu estar prenyada i seguidament les cames ben estirades que arriven ben be fins la poblaciò de l'Estartit. La fotografia està feta quasi desde pals i no l'he pogut aproximar mes doncs la camaera amb zoom emcara la tinc a reparar, però s'aprecia perfectament la figura d'aquesta impresionant reina del Montgrí.

Al cim del "pit" s'alça el castell del Montgrí, i la petita historia que reza en un carettl dins el castell es aquesta:

«El castell del Montgrí va construir-se entre els anys 1204 i 1301 amb motiu del conflicte entre els comtes d'Empúries, senyors de la major part de l'Alt Empordà i el Rosselló, i els comptes de Barcelona, els més poderosos de Catalunya i amb un domini indiscutit a la Mediterrània.A fi de controlar els moviments dels comtes emporitans, el comte de Barcelona, Jaume II, va manar a Bernat de Llabià, governador de la vila reial de Torroella de Montgrí, la construcció d'un castell al damunt del massís del Montgrí. Els treballs varen començar l'any 1294 i, tal i com es pot veure, el castell no es va arribar a acabar mai. Des de llavors, el castell ha deixat de tenir importància estratègica i militar per convertir-se en un símbol d'aquestes terres: en paraules de l'escriptor Josep Pla, el botó de roda de l'Empordà.L'estructura del castell obeeix a un pla molt concret. Està dins la tendència de les fortaleses d'Orient que en els segles XII i XIII que es difongueren per Europa després de les croades. Són castells de planta regular, amb torres cilíndriques encastades a les muralles.Del castell només s'arribaren a bastir els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31 metres de costat i les quatre torres adossades a cada un dels seus angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets.L'interior del castell s'ordenava a l'entron d'un pati central pavimentat amb pedra. Per sota es conserva una gran cisterna que havia de recollir les aigües pluvials.Al voltant del pati, s'havien de construir quatre ales de dependències que mai s'arribaren a bastir. Malgrat això, als panys interiors dels murs es poden veure uns elements (lligaments i arrancades d'arcs i voltes) que permeten endevinar l'estructura que havia de tenir l'edifici.A l'exterior del castell poden veure's les pedreres, els vestigis d'un mur a la façana sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.»

Per ultim, comentar que aquest massís que no supera els 300m. s.n.m. en el seu punt mes alt, està protegit juntament amb les Illes Medes i reslatar que no dispossa de vegetaciò ni fauna significativa a resultes de varis factors: l'excesiu pastoreig historic, la zona es molt pedregosa, els incendis que ha sofert la zona i la mateixa tramuntana.