En busca de la sortida del sol

Vàrem obrir l´altre dia un post en que explicavem la influència de la meteorologia en els peixos i, donat que el tema pot ser molt ampli, esperem seguir parlant-hi una mica més.
Avui tornarem a posar com a protagonista aquest peix que tant coneixem tots i que a mí, particularment, m´ha donat moltes alegries al llarg de ma vida, tant gastronòmicament parlant com esportivament: El llobarro. Tots sabeu la importancia de la pluja en el cicle natural terrestre. Tots esperem la pluja per fer net, per omplir el cabal dels rius, embassaments... Doncs el mateix passa amb alguns animals marins, com és el cas d´aquest serrànid. És un peix que te un comportament que mai deixarà de sorprendre´m. En el nostre litoral, és sabut per la sabiduria popular dels pescadors que, quan la desembocadura dels rius, com el llobregat per exemple, baixa amb molta aigua, és relativament fàcil trobar algun d´aquests exemplars de peixos marins ben entrat riu amunt. Fins i tot kilómetres terra endins. Un amic meu va 'pescar' un llobarro de 2 kilos fa uns mesos amb la mà (estava quiet al riu a un pam literal d´aigua) mentre fotografiava ocells als aiguamolls.
Però la pregunta és: Per què aquest peix sent una predilecció per l´aigua de pluja? Recordo una tormenta d´estiu, d´aquelles que un gran cumulonimbus descarrega sobre la costa... a mí em va agafar sota l´aigua (no podia ser d´un altra manera), fa uns 15 anys, estava practicant la pesca submarina a poc fons i, quan vaig mirar cap a dalt per pujar (sempre ho fem perque a l´estiu hi ha perill amb les hélices de les barques) vaig veure a contrallum la silueta de un grup de peixos totalment quiets gairebé a la superficie. Les gotes de pluja eren tant fortes que 'trencaven' el mirall de la superficie. primer vaig pensar que eren llísseres, un tipus de peix que acostuma a alimentar-se de els residus flotants, però vaig tenir una gran sorpresa en comprovar que eren un banc de llobarros de 3 a 4 kilos de pes. Semblava, tampoc ho puc assegurar, que estaven gaudin de la pluja... com si les gotes d´aigua dolça fosin una medicina per ells. Ho vaig comentar amb un company de pesca i també biòleg mari, recordo perfectament les seues paraules: El llobarro es `purga' de paràsits en sentir la presència d´aigua dolça. Per això remonta les desembocadures dels rius. Els comensals com la 'puça de mar' es moren en romandre un curt periode de temps fora de la mar.
Aquesta es una de les teories que hi han al respecte. Segur que n´hi han d´altres, i més científiques, però. Si més no, tot té una lògica dins del món submarí. I la meteo en té un paper important.

texte i foto: david fluxà http://www.midamazul.blogspot.es/