En busca de la sortida del sol

La meteorologia ha jugat un paper molt important al llarg de la història, tant és així que ha fet canviar el curs dels esdeveniments moltes vegades. Les batalles navals en són un clar exemple. Avuí parlarem una mica de la famosa Batalla de Trafalgar i de com el vent, com sempre passa en la navegació, marca la pauta més que qualsevol estrategia.
El 21 de octubre de 1805 es troben a poques milles del Cabo de Trafalgar la flota franco-espanyola, comandada pel desprestigiat vice-almirall Villeneuve, i la flota anglesa dirigida pel també vice-almirall Nelson. El futur de la supremacia d´Europa es decideix en les properes hores. La flota espanyola, aliada en aquells moments amb les forçes napoleòniques, estava de capa caiguda. Andalucia havia acusat la devastació de la "fiebre amarilla" i va ser molt difícil reclutar mariners experimentats. D´altra banda, els oficials espanyols feia mesos que no cobraven la paga i vàren tenir que financiar de la seua butxaca la posada a punt dels barcos per no quedar malament davant de la flamant flota gala. La coberta de les naus olorava a pintura vermella. Per què aquest color? doncs perque en els atacs era tan frecuent que la sang s´estengués de proa a popa que, els oficials per bé de no minar la moral de la tropa, disimulesin d´aquesta manera la terrible matança.
Explicat el marc de circuntàncies que va portar a aquest moment històric, passem a relatar una mica per sobre la batalla. La flota convinada es dirigia rumbo nord en una formació de llarga linia, mentre la flota anglesa s´apropava per babor, en dues columnes, amb intenció de 'tallar' la formació i dividir-la (la flota anglesa era menor que la convinada). Fixeu-vos amb el gravat de l´época (clicar asobre per engrandir): la rosa dels vents de dalt a l'esquerra ens indica que el vent bufava de nord-oest en el moment de la trobada. En això hi han direrents teoríes segons els diaris d´abordo. Alguns indiquen que era més aviat allevantat. Però nosaltres ens refiarem de la versió d´aquesta carta: El vent de NW, en aquell moment inicial bufava fluix, però a les naus angleses els hi tocava de 'empopada' o per l´aleta de babor. Això, per aquelles tipus de veles, era ideal. Als espanyols i francesos el vent tocava més o menys de través lo que, si ho haguessin calculat bé, els hi permetia seguir el rumbo i mantenir la formació.
Però no va ser així. Davant la sorpresa del tinent general de mar espanyol, Federico Gravina, el vice-almirall Villeneuve va ordenar una 'virada en redondo' de tota la flota sensera, amb la extranya intenció de convertir la retaguardia en vanguardia i tornar a Cadiz. Per a que entengueu una mica cóm és aquesta maniobra, i sense entrar en detalls molt tècnics, és la acció de girar 180º passant el vent per la popa. Dit així sembla fàcil, però aquesta maniobra pot ser perillosa en una simple embarcació esportiva moderna (requereix d´una 'trasluchada': girada a banda de la botavara) en vents forts... imagineu-vos amb aquelles naus grans, amb veles cuadres, gavies i de resposta molt lenta!!!
Mentre algunes naus franceses van fugir desafiant les suicides ordres del vice-almirall, la resta de barcos, mentre el vent de NW començava a creixe en força i rolava a ponent, intentaven maniobrar en uns minuts que van ser crucials per la derrota: la flota convinada es va posar de cul a la englesa. Això va facilitar que Nelson ordenés obrir foc i les bales dels canons travessessin la coberta dels barcos francesos i espanyols de popa a proa, fent una destrosa terrible, fent caure pals de mesana, trinqueta, majors... desarbolant la flota i provocant-hi una sangria a bordo que no lograva disimular la pintura vermella.
Els resultat vàren ser milers de morts de les dues forces. Moltes naus de la convinada es vàren rendir o van ser apresats.
Però la cosa no acabava aquí. Ara és quan més juga l´element meteorològic: Molt diaris de abordo indiquen que "se desató una fuerte galerna" les hores i dies posteriors a l´atac anglés. Tant va ser així, que alguns del barcos que van fugir, van naufragar contra la costa en embarrarcar contra els esculls. L´almirall Nelson, ferit de mort, encara va tenir forçes per ordenar que la flota ancorés i es posés a capejar el temporal a sotavento de la costa. Molts testimonis dels mariners indiquen que l´estat de la mar va ser més devastador que els canons anglesos. Molta part de les tripulacions va morir ofegada. Passat a l´escala de Beaufort, seria un força 5 fins a 7. Això, a l´estret de Gibraltar, un lloc molt complicat de navegació (dels pitjors del planeta. Dit per molts navegants transoceànics), és molta mala mar...
La navegació que els dies abans havia començat amb gairebé calma chicha per una situació anticiclònica, va acabar amb un fort temporal.
Villeneuve va acabar els seus dies suicidan-se en un hotel de mala mort i desprestigiat completament. La meteo havia fet història.

texte: david fluxà
gràfic i font consultada: "El tiempo durante la batalla de Trafalgar" de Dennis Wheeler.

llibre recomanat: "Cabo Trafalgar" de Arturo Pérez-Reverte.

http://www.midamazul.blogspot.es/